Des de l’escola ens hem adonat que hi ha un augment d’alumnes (menors de 12 anys) que són seguidors del Fortnite. Així doncs, ens ha semblat oportú parlar-ne i transmetre els nostres neguits.
Fa temps que observem en el nostre alumnat comportaments i conductes que ens preocupen i que interfereixen significativament en el funcionament del dia a dia de l’escola. Existeix un augment considerable de jocs violents en les estones d’esbarjo, normalitzant les conductes agressives en el joc. Els nens i nenes parlen i imiten en el pati les accions del joc de moda Fortnite.
Fortnite no té imatges sagnants o desagradables, però si que té un grau de violència important, malgrat que no es consideri elevada perquè està feta de dibuixos animats. Aquest fet disminueix l’impacte visual, però no oblidem que es fan servir armes i que l’objectiu és matar a l’altre per a sobreviure.
L’Entertainment Software Rating Board (ESRB) és una entitat independent, que classifica els videojocs segons el seu contingut de violència física o verbal i altres. Aquesta classificació orienta i ajuda als pares/mares i consumidors a escollir els videojocs que són correctes per a la seva edat. L’ESRB qualifica a Fortnite per a adolescents a partir de 13 anys, a causa de la seva violència i el seu xat obert.
S’ha de tenir clar que és un joc en què els jugadors/es poden comunicar-se entre ells, mitjançant trucades de veu, per a organitzar-se i superar el rival. Aquest fet obre la possibilitat de connectar amb qualsevol persona del món i de qualsevol edat. Per tant, cal estar alerta amb qui es connecten en tot moment, ja que les converses són a temps real i, insistim, amb qualsevol persona.
Actualment són molts els infants de més de 7 anys (també hi ha infants més petits) que hi juguen. En moltes ocasions els infants es troben que si no jugues al Fortnite, no ets mereixedor de les converses i jocs de pati dels amics, ja que moltes giren entorn aquest joc; així que la pressió social entre els mateixos nens acaba de convèncer-los per a començar a jugar.
Hem pogut percebre que dia rere dia va en augment l’escassa tolerància a la frustració en el nostre alumnat, la dificultat d’autocontrol, l’augment i normalització de conductes agressives, així com el generalitzat increment de problemes atencionals que estan interferint en el seu correcte desenvolupament acadèmic.
Les noves tecnologies, els videojocs sobretot, o estar mirant coses en Internet contínuament, poden fer que l’infant estigui constantment estimulat i té menys oportunitats d’exercir l’autocontrol, perquè tot el control el porta la màquina. Si els estímuls als quals està exposat són molt intensos i ràpids (com en els videojocs) l’infant pot perdre l’interès per coses que són una mica més lentes o menys intenses, com un llibre, jugar amb els amics… S’acostumen a tenir estímuls molt ràpids i quan baixen de velocitat es comencen a avorrir. La realitat no pot competir amb aquest joc perquè per a ells és molt més avorrida.
Com es tracta de fenòmens recents, en continua evolució, encara hi ha debat científic i tècnic sobre les dimensions del problema. En aquest sentit, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) parla per primera vegada des del mes de juny, de l’addicció als videojocs com un trastorn, incloent-lo en la ‘Classificació Internacional de Malalties (CIE-11)’. El document descriu l’addicció com un patró de comportament de joc tan greu que “preval enfront d’altres interessos vitals, amb una deterioració significativa en l’àmbit familiar, social, educacional, personal…”. Altres experts des de la psicologia científica situen el focus més en el factor educatiu com a element fonamental del problema, sent el paper dels adults que envolten a l’infant molt determinant en la conducta del nen.
Considerem que aquest tipus de jocs no són edificants ni ajuden a formar-se com a persones amb una mirada ètica, tampoc promouen l’empatia doncs premiem l’eliminació de l’altre. Creiem que la qüestió no es resol amb la prohibició del joc; cal formar en el bon ús, en el pensament crític i arribar a l’autoregulació, una autoregulació que sent menors de 13 anys és difícil d’aconseguir. És molt fàcil caure en la temptació de dir “una partida més i prou”, però el fet d’anar guanyant seguretat en el joc fa que els participants tinguin la sensació de ser campions i els motivi per jugar una partida més i una altra i ser incapaç d’autoregular-se sense l’ajuda de l’adult.
Us demanem si us plau que sigueu coneixedors de la recomanació d’edat per a aquest joc i us recomanem que establiu una sèrie de límits clars amb els vostres fills i filles, que controleu el temps d’accés a les pantalles i que superviseu els jocs que utilitzen en el seu temps de lleure.
Imatge destacada: Bob Al-Greene / Mashable
