Forçosa aturada, forçós confinament, forçosa reorientació del nostre temps. Ara toca aturar-se, la natura s’ha capgirat amb les seves lleis contra una societat deshumanitzada.
És cert que el confinament cadascú el viu a la seva manera, amb paciència i amb impaciència, amb ànim i amb desànim, amb alegria i amb dolor. Però aprenem, volem creure que sempre aprenem i tenim l’esperança que tot això servirà per a produir canvis profunds i per avançar socialment.
Són dies d’incertesa, dies en els quals no tenim el control sobre la situació, dies on has de viure en “l’ara” perquè les coses canvien molt ràpidament. Acceptar que això és el que hi ha i no renunciar a viure cada dia el més intensament que sabem intentant gaudir dels petits moments fa les coses molt més fàcils, a nosaltres mateixos i als nostres infants. Temps per a créixer, sense presses, sense finalitats específiques. Temps al qual li havíem perdut el valor si no es mesurava en retribució de qualsevol tipus o en diners.
Som conscients que els nostres infants són un dels grups més perjudicats per la gestió del confinament: per les seves característiques especials i pel fet que estan en període de creixement necessiten especial atenció. Ells i elles també viuen el confinament a través de la seva pròpia experiència i de com ho vivim nosaltres com a adults. Aprofitem aquest confinament per a apropar-nos als nostres fills i filles, a la nostra família, de forma creativa i traient el millor de
nosaltres mateixos i fent coses que ens facin sentir bé.
Tancament que ens convida a apreciar les coses petites: la llum del sol, el dia que s’allarga, el cafè que prens acompanyat/da, el temps compartit amb les persones que convivim i amb aquelles que estan més lluny però amb les quals dediquem part de la nostra energia per a contactar amb elles perquè senzillament les estimem i potser abans no ens n’havíem adonat. Tancament que ens recorda la importància del contacte físic, d’una abraçada, d’un petó.
Temps de parada… temps en el pol oposat a la pressa del “món real”… un món marcat per l’accelerador de la superproducció sigui quin sigui el seu cost posant en greu perill la salut del Planeta Terra. Perquè, paradoxalment, la qualitat de l’aire que respirem ara tot i fer servir mascaretes és millor. Lliçons d’humilitat que ens recorden, a més a més, la nostra vulnerabilitat com a espècie.
Temps en el qual l’esforç col·lectiu és cabdal perquè abans puguem tornar-nos a trobar. Saber que pertanyem a un col·lectiu i que de les nostres accions depèn la sort dels del voltant, i que tu depens d’ells i d’elles: la corresponsabilitat. No estem sols ni soles en aquesta crisi.
Segurament encara ens queden algunes setmanes de viatge en aquest confinament, setmanes en els quals ens hem de cuidar molt els uns als altres. El temps passa de pressa. I tornarem a les nostres rutines. Molts i moltes amb una realitat molt crua per les conseqüències del pas d’aquest virus. Haurem de reflexionar molt sobre el nostre “món real” i el món que volem, sobre el que és necessari i el que és totalment prescindible. El coronavirus ha estat un mirall del nostre món i, conseqüentment, una oportunitat de canvi i de millora individual i col·lectiva. Caldrà vetllar per la petjada que volem deixar en el nostre planeta. I llavors no haurem perdut el temps, ni nosaltres ni els infants. El que haurem après ens enfortirà i ens servirà per a tota la vida.
